LA CRISI A ESPANYA

Sens dubte, la crisi financera mundial, no ha afectat per igual a tots els països del món globalitzat, sent un dels més afectats per aquesta Espanya. Molts es pregunten el perquè d'aquest fet, i en aquesta part del treball, basat en la seua major part en un capítol del llibre Para comprender la crisis, de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, intente explicar-la d'una manera breu i clara.
En primer lloc caldria indicar les moltes similituds que existien entre Espanya i els Estats Units, i sobretot les grans diferències entre ambdós països. En primer lloc, tant als EUA com al nostre país, la construcció s'havia convertit en un sector amb una gran activitat. Per quins motius? Per motius semblants: tant en país com en l'altre hi havia baixos tipus d'interès i una afluència molt gran d'immigrants per diferents causes. Altre tret en comú entre ambdues nacions té molt a veure amb la balança de pagaments, amdós països amb una tendència cap al dèficit comercial, per tant, al comprar més del que vénen, deurien, o bé de demanar prestat capital o bé gastar part dels seus estalvis en metalls i divises. A conseqüència del prestigi del dòlar, els EUA no van tenr problemes en financiar-se, i una cosa pareguda va ocòrrer amb Espanya, a causa del prestigi de l'euro, i així, la deuda anava creixent cada vegada més i més a causa dels baixos tipus d'interès, no obstannt, això, no van saltar les alarmes als mercats.
I es dóna el cas de que aquest fet encara era més greu al nostre país, ja que l'economia estava menys diversificada i que “l'estructura productiva era molt menys avançada”. A més de que la bambolla de la construcció estava molt més desenvolupada a Espanya.
Però tornant l'estructura productiva espanyola, al dir que no estava molt avançada, ens referim a que hi havia un baix nivell tècnic, poca diversificació i una gran rigidesa. Aquesta mà d'obra, poc qualificada, comporta una baixa productivitat.
L'única ventaja que semblava tenir Espanya respecte als EUA era que el seu sistema bancari estava ja vacunat contra la crisi, però aquest tenia un taló d'Aquiles, segons els autors: les caixes d'estalvis, ja que havien passat a ser alguna cosa pareguda als bancs, però conservant l'estructura de quan aquestes eren assistencials, sumat a aque gran part d'aquestes caixes han passat a dependre en gran mesura dels polítics locals, per tant, les seues inversionsno es basarn en la seua solvència, sinó en la funció propagandística que puguen tenir.
Però allò que va fer de debò tan greu la crisi a Espanya, i que per a molts és la prova definitiva de que la crisi no està relacionada amb els EUA al nostre país és que les primeres fallides de les immobiliàries són anteriors a l'estiu de 2007, quan esclatà la crisi a Nord-Amèrica, perquè el problema ací no està tan relacionat amb el sistema bancari. Sinó en constructores i immobiliàries, prestant amb desmesura els bancs a aquestes entitats, al cas de les caixes a més, moltes vegades mogudes per interessos polítics.
D'aquesta manera, a l'agost del 2007, el nombre d'aturats ja sobrepassava els 2 milions de persones, i tan sols un parell de mesos després, el pessimisme anava en augment, quan ja de tots era sabut la fallida  de les empreses immobiliàries, quedant al mes de desembre una de les cinc grans immobiliàries espanyoles (Colonial) en mans dels seus dos principals acreedors, La Caixa i Banco Popular.
I així més i més  immobiliàries, tant de tamany xicotet, mitjà o gran,  anaven quebrant una rere altra fins arribar a la més sonada de totes, Martínsa-Fadesa, ja que la deuda d'aquesta empresa ascendia a més de 5.000 milions d'euros, que es va veure abocada al concurs d'acreedors.
Tals van ser les repercussions d'aquest fet, que els bancs espanyols “van arribar a l'acord informal de no permetre una repetició, preferint acceptar immobles en pagament als deutes de les immobiliàries”, així, tindríem aproximadament 1.000.000 de vievendes en stock, sense vendre.
Però més sectors es veurien afectats per la crrisi, no tan sols el de la construcció, sinó també el del turisme i el de la indústria. Afonant-se empreses com Spanair durant aqueix any. Però el drama de les immobilàries continuava, la pròxima seria Sacyr-Vallehermoso.
Aquest desastre va donar lloc al que es coneix com “morositat encoberta”, és a dirles entitats finaceres tenen una fracció alta  d'actius sense liquidesa a les seues mans. Aquest fenomen afecta de forma particular a les caixes d'estalvi, la qual cosa ha portat fins i tot al rescat d'algunes d'elles, com Caja Castilla – La Mancha (CCM), la insolvència de la qual es va fer patent a finals de 2008, o Caja del Mediterráneo (CAM), la insolvència de la qual s'ha descobert posteriorment, al 2011. Amdues entitats, entre altres van ser intervenides pel Banco de España.
Una de les solucions que es va esgrimir, va ser la fussió de diverses caixes per a la seua conversió en bancs, formant-se així entitats com Bankia (resultat de la fussió de Caja Madrid, Bancaixa i altres caixes), però que s'ha demostrat com a una mala solució.
En definitiva, la crisi que pateix a dia de hui Espanya, és moltíssim més greu del que es pensava en un principi, a la qual s'ha afegit de manera més recent la Crisi del deute soberà, que ha arribat a estar a més de 500 punts del diferencial alemanya, que s'utilitza com a referència, i que molts creuen que ens ha deixat prop de la intervenció per part de la UE.
Per a sortir de la crisi s'han utilitzat en molts casos polítiques neoliberals, com retallades de sous ls funcionaris o congelació de sous, quan en realitat, per a molts economistes està en pujar impostos (a les grans fortunes, a l'alcohol, al tabac, als jocs d'atzar, etc), i retallar en dos elements que al meu parer xuclen massa del pressupost de l'Estat i que deurien de desaparèixer; en primer lloc, les diputacions provicials, anacròniques a dia de hui i que suposen una gran despesa per a l'Estat, i en segon lloc, i més important, l'eliminació del pressupost dedicat a defensa, que al 2011 va ser de 1.081.500 milions d'euros. Per a poder sortir d'aquesta crisi farà falta dur a terme polítiques d'austeritat, però questes no cal confondre-les amb retallades a l'estat del benestar, com la privatització d'empreses públiques o com el copagament, que alguns polítics, com el cas de Ramón Luís Valcárcel (president de la Regió de Múrcia), el cap de llista d'UPyD al senat per Madrid (Álvaro Pombo) o alguns dels membres més destacats de CIU ja han proposat en algunes ocasions.
MB