CorruPPción en Valencia

Dos nombres más se han añadido hoy a la ya larga lista de ex y altos cargos del PP imputados por corrupción en la Comunitat Valenciana, estos dos nombres son los de Milagrosa Martínez (ex Presidenta de les Corts Valencianes, ex Consellera de Turisme y actual Alcaldesa de Novelda) y Angélica Such (ex Consellera de Turisme), cuya imputación deriva de una supuesta contratación irregular de las empresas que participaron en la organización de los stands de Fitur, y que investiga el TSJCV dentro de la causa sobre la supuesta financiación irregular del PPCV, derivada, como no, del Caso Gürtel.
Y con estas dos nuevas señoras, ya asciende a 25 el número de ex altos cargos imputados por el financiamiento ilegal del PP valenciano, entre los cuales destacan sobre los demás Vicente Rambla, ex vicepresidente del Consell, el ex secretario general del PPCV Ricardo (Ric) Costa, quien ya estuvo imputado y luego absuelto del caso de los trajes, su mano derecha en sus tiempos al frente de la secretaría general, David Serra, Rafael Betoret, ex jefe de gabinete de la Conselleria de Turisme (y que sí fue condenado por la causa de los trajes) o la ex tesorera del PPCV Yolanda García.

Ric Costa

Estos son algunos de los principales imputados en la causa sobre la financiación irregular, pero algunos compañeros de partido no se quedan atrás en lo que a corruptelas y tejemanejes se refiere, sería el caso por ejemplo de Enrique Crespo, ex alcalde de Manises y ex vicepresidente de la Diputación de Valencia, máximo responsable del saqueo de EMARSA, con el cuál se embolsó millones de euros de todos los valencianos.
Otro político valenciano que merece por méritos propios aparecer en esta lista es Carlos Fabra, ex presidente de la Diputación de Castellón. Este padrino, al que parece que todo el mundo le debe algún favor, solía vanagloriarse junto a los suyos de que era el político español que a más gente había enchufado. Pues bien, el último de esta saga de caciques que ha dominado la vida pública de Castellón desde mitad del siglo XIX, cuenta con el dudoso honor de ser el político a quién se le ha impuesto una fianza más alta en toda la historia de España, nada menos que 4,2 millones de euros, y que parece que, esta vez sí, le va a costar escabullirse de la justicia.

Carlos Fabra

Y si ya tenemos imputados al ex vicepresidente de la Diputación de Valencia, y al ex presidente de la Castellón, el ex presidente de la Diputación de Alicante no va a ser menos. Y es que José Joaquín Ripoll es uno de los principales implicados en la Operación Brugal, vinculada a la contrata de basuras en la Vega Baja, y dónde parece ser que recibió dos pisos valorados en 1.000.000 de euros a cambio de favores en la adjudicación de basuras de la comarca más meridional de Alicante. En esta trama, también parecen tener mucho que ver el ex alcalde y la actual alcaldesa de Alicante, Luís Díaz Alperi y Sonia Castedo, ambos del PP.
Si seguimos con otros (presuntos corruptos) dentro del PPCV, nos encontramos con Juan Cotino, miembro del Opus Dei, ex conseller y actual presidente de les Corts Valencianes, que ha llegado a admitir que su familia ha mantenido relaciones con Álvaro Pérez, el Bigotes, y que en un pleno dónde la diputada Mònica Oltra le reprochaba este echo, él zanjó la discusión llamando "hija de puta" a Oltra.

Juan Cotino

Y para acabar, no nos podríamos olvidar de Rafael Blasco, actual portavoz del PP en les Corts Valencianes, aunque en su juventud militó en el PCE, posteriormente en el PSOE, y para acabar recayendo en el PP. Lo que se conoce como un trepa. Pues bueno, todo parece indicar que este señor, durante su periodo como conseller de Solidaridad y Ciudadanía, diseñó una trama corrupta para desviar fondos destinados al Tercer Mundo, y que parece estar a un paso de la imputación formal.
En definitiva, está claro que corruptos hay en todas partes y en todos los partidos, pero de lo que no cabe duda es de que el Partido Popular en la Comunitat Valenciana ha batido todos los récords posibles, y eso que en todo el post no he mencionado al "Molt Honorable" Paco Camps.

10 MOTIVOS

Hace unos meses que explotó el denominado Caso Emarsa, el enésimo escándalo de corrupción que se da en tierras valencianas. El principal imputado en éste es Enrique Crespo (PP), ex alcalde de Manises y ex vicepresidente de la Diputació de València.
Pero, ¿qué es el Caso Emarsa? Básicamente es un SAQUEO de las arcas públicas de los valencianos. A grandes rasgos, podríamos decir que se utilizó la depuradora de aguas de Pinedo, que da servicio a Valencia y localidades limítrofes, como tapadera dónde gran parte de sus empleados, y especialmente su presidente (Enrique Crespo), derrochaban en fiestas y de más millones de euros de los contribuyentes.
Pero hay una persona que también parece tener cierta responsabilidad en todo este feo asunto, y esta no es otra que la mismísima Rita Barberà Nolla, alcaldesa de València nada más y nada menos que desde el año 1991. Por lo tanto, cómo mínimo tiene en este caso una responsabilidad política, y debería comparecer en la comisión de investigación sobre el mismo, tomando cómo base los siguientes 10 motivos que esgrime el grupo municipal socialista en l'Ajuntament de València:
1- Rita Barberà es desde 1991 alcaldesa de la ciudad que construyó la depuradora EMARSA. A esta estación llegan las aguas sucias de todos los vecinos y vecinas de Valencia, que pagan con su factura del agua su mantenimiento.
2- Rita Barberà controlaba a través de una concejala delegada el 48% de los votos de la Junta General de EMARSA y la asamblea de la Entidad Metropolitana propietaria.  El poder del PP llegaba hasta el 77% de los votos.
3- Rita Barberà estaba representada en el Consejo de Administración de EMARSA (el PP ocupaba 14 de los 18 puestos), por esa misma concejal que nuca criticó al presidente ni al gerente, y que siempre votó a favor de las decisiones tomadas por el PP.
4- Rita Barberà hizo posible a través de su mayoría en la Entidad Metropolitana (EMSHI) que Enrique Crespo fuera presidente de EMARSA en 2003.
5- Rita Barberà tiene en su equipo de Gobierno a dos concejales, Silvestre Senent y Juan Vicente Jurado que fueron presidentes de EMARSA con anterioridad, precisamente por la mayoría popular en l'Ajuntament de València.
6- Rita Barberà fue quien tomó la decisión de que el ex alcalde de Manises, Enrique Crespo, y no otra persona, fuera el presidente, ya que, evidentemente, el nombramiento dependía de su mayoría.
7- Rita Barberà nombró sin ninguna experiencia al militante y presidente del PP de Benimàmet Esteban Cuesta como alcalde pedáneo de Benimàmet-Beniferri, y esa era toda su experiencia cuándo fue colocado como gerente de EMARSA.
8- Rita Barberà nombró al jefe de informática de EMARSA y proveedor de la depuradora a Sebastián García Martínez para el cargo de representante del PP en la Junta Municipal de Tránsits.
9- Rita Barberà permite que altos cargos de EMARSA ostenten cargos de representación del PP en l'Ajuntament i la ciudad de València.
10- Rita Barberà nunca ha levantado la voz criticando la gestión que realizaban sus concejales delegados o la gente que ella misma nombró en la depuradora.

Por estos 10 motivos es por los que la señora alcaldesa es reponsable política, y por consiguiente ha de comparecer en la comisión de investigación. Lamentablemete, no parece muy dispuesta a ello, y dado que acogiéndose a la mayoría absoluta que tiene el PP tanto en l'Ajuntament de València como en les Corts, es poco probable que comparezca, y para muestra, el "encontronazo" que tuvo con la diputada Mònica Oltra hace una semana, dónde se la responsabilizaba políticamente del saqueo de EMARSA.

MB

#29F

El dimecres 29 de febrer, fem vaga per defensar la universitat pública i de qualitat. Ni una retallada més! Defensa allò teu!

El miércoles 29 de febrero, hagamos huelga para defender la universidad pública y de calidad. ¡Ni un recorte más! ¡Defiende lo tuyo!

La creixent amenaça d'un colapse ecològic planetari

A la forta crisi econòmica que patim a dia de hui, caldria afegir altre problema, que pera molts encara és més greu. Aquest problema és l'amenaça sobre un colapse ecològic planetari.

Entre aquesta amenaça, destaca sobremanera el calentament global, el qual està començant a provocar un canvi climàtic generalitzat, evidenciat ja a dia de hui en el retrocés de les glaceres (havent desaparegut un gran nombre de les que es trobaven als Pirineus); l'increment del nivell de la mar a un ritme d'entre 1 i 3 mm/any; increment de la temperatura mitjana global; els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més freqüents, aguditzant-se i incrementant la seua freqüència; i per últim el fet de que molts organismes vius estan modificant el seu comportament i distribució a conseqüència dels canvis en els ritmes estacionals.

Tots els problemes que comporta el canvi climàtic tenen un origen comú en l'economia mundial, a causa de la crema de combustibles fòssils, la desforestació (que comporta un increment del CO2 a

l'atmosfera), o la destrucció de l'ecologia marina. 

No obstant això, els economistes ortodoxos són els principals adversaris ideològics de la dràstica

reducció del CO2 i altres gassos d'efecte hivernacle, defenent sempre la cerca de guanys i l'acumulació al preu que siga. Encara que aquest preu siga el colapse ecològic del que es parla. I és que el calentament global amenaça no tan sols al medi ambient, sinó també la pròpia vida humana i la seua civilització.

L'única esperança que queda és que amb aquest “refredament de l'economia capitalista” en paraules de Bellamy Foster, es poden detindre algunes càrregues creixents de la biosfera, pel fet d'haver-se reduït la taxa decreixement del consum d'energia i de matèries primeres.

I és que el sistema no fa cap esforç per anar a les arrels d'aquest problema ecològic, com s'ha pogut

observar a la recent cimera que va tenir lloc a Durban. Més bé, se li dóna la volta al problema i el

capitalisme segueix “desplegant la mateixa estratègia fallida una i altra volta”.

Per a Bellamy Foster, l'última solució que li resta al capitalisme a tota aquesta sèrie de problemes ecològics és la tecnologia, però com ell mateix diu a continuació, “qualsevol millora tecnològica de l'eficiència en l'ús dels recursos naturals resulta abrumadorament desbordada pel model de creixement extensiu i ecològicament perjudicial que caracteritza a aquest àvid sistema”.

Des del meu punt de vista, algunes de les mesures que es podrien portar a terme per atallar el canvi climàtic podrien ser incrementar l'ús d'energies renovables, o millorar l'eficiència tant dels

automòbils com dels edificis (un millor aïllament redueix en un 80% les despeses en calefacció) i dels electrodomèstics.

Pel que fa a nosaltres els ciutadans del carrer, l'única cosa que podem fer per reduïr tant com es puga els gassos d'efecte hivernacle és reciclar tant com pugam, usar bosses reciclables quan fem la compra, caminar, muntar en bici o utilitzar el transport públic, apagar la televisió quan no ens faça

falta i no deixar-la en espera (stand by), baixar la calefacció a l'hivern i no posar a l'estiu la refrigeració domèstica per davall de 24ºC.

En definitiva, el capitalisme és un sistema fallit pel que fa a la protecció del medi ambient.

MB

Fraga, ese gran ¿demócrata?

Ayer fallecía a los 89 años de edad Manuel Fraga Iribarne, Ministro de Información y Turismo en los años 60, durante la dictadura franquista, y posteriormente, durante la Transición, fundador de Alianza Popular (que se rebautizaría cómo Partido Popular) y ponente de la Constitución de 1978.
¿Cómo alguien que desempeñó cargos de tanta relevancia durante el franquismo pudo llegar a ser el fundador del actual partido en el gobierno? Para muchos, Fraga fue un franquista convertido en demócrata. Para otros, por el contrario, Fraga siempre sería un franquista disfrazado, un falso demócrata.
Para muchos de sus defensores, durante la dictadura, encarnó las posiciones más aperturistas dentro del régimen, siendo por ejemplo el impulsor de la Ley de Prensa de 1968, que otorgaba una cierta libertad a los medios editoriales. Pero, pese a estas posiciones "aperturistas", siempre defendió la esencia del régimen, y ratificó varias sentencias de muerte cuando formaba parte del consejo de ministros, entre ellas la de Julián Grimau, dirigente comunista que fue torturado y posteriormente fusilado en 1963 tras un proceso carente de pruebas acusatorias contra él por unos presuntos delitos ocurridos 30 años atrás, durante la Guerra Civil. Fraga, ese adalid de la democracia, hizo unas declaraciones en que indicó que "el señor Grimau había recibido un trato exquisito durante el interrogatorio, y que de forma inexplicable, durante el mismo, se encaramó a una silla, abrió la ventana y se arrojó por ella, por voluntad propia".
No fue el único que recibió un "trato exquisito" durante un interrogatorio, ya que en 1968, un estudiante, Enrique Ruano, murió en el acto tras caer al patio interior del piso de la calle de General Mola donde había sido trasladado por la policía para efectuar un registro. Según el "gran demócrata", Ruano sufría depresiones y estaba obsesionado con el suicidio.
Por diferentes motivos, Fraga dejaría el gobierno por diferencias con los sectores más inmobilistas, y pasaría a ser embajador de España en Londres durante los siguientes años de su trayectoria.
Pero en 1975, Franco murió, y durante el gobierno de Carlos Arias Navarro, fue nombrado Ministro de Gobernación, cargo que aún desempeñaba el 3 de marzo de 1976, cuándo acaecieron los "Sucesos de Vitoria".
Aquel día, 6.000 trabajadores habían iniciado una huelga buscando unas mejores condiciones de trabajo. Por la tarde, estaba convocada una asamblea en la iglesia de Zaramaga. Pues bien, la policía entró a la iglesia con gases lacrimógenos y material anti disturbio, y los que allí se encontraban, presas del pánico intentaron huir de la masacre. No pudieron hacerlo 5 trabajadores, que fueron asesinados a consecuencia de unos disparos. Era en aquella época cuándo ese gran demócrata llamado Fraga decía aquello de "la calle es mía".
El mismo año llegaría el mayor disgusto de su vida, el rey no confió en él para dirigir la transición, sino en Adolfo Suárez, llevándose así Don Manuel uno de los mayores disgustos de su vida, y fundando su propio partido, AP, que no obtendría en las urnas los resultados deseados por Fraga. En 1977 obtendría 16 diputados y en 1979, 10. No sería hasta el hundimiento de la UCD, en 1982 cuándo pasaría a liderar el principal partido de la oposición; eso sí, a una distancia abismal del PSOE. De echo, su partido nunca sería una alternativa real al gobierno socialista mientras él estuvo al mando, por su evidente relación con el régimen franquista.
Dejó definitivamente la dirección del partido en 1990 (dejándola en manos de José María Aznar), y se retiraría a hacer política a su tierra, Galicia, convirtiéndola así en su feudo particular, que gobernaría hasta 2005, cuándo la edad y la mayor catástrofe ecológica acaecida en España, el hundimiento del Prestige, le echarían del gobierno de la Xunta.
Pero Fraga no dejaría la política, pues pasaría a formar parte del Grupo Popular en el Senado, dónde se mantuvo hasta hace escasamente un par de meses.
Durante, estos últimos años, eso sí, ese gran adalid de la democracia que siempre fue Don Manuel, dejó algunas perlas de hemeroteca que demuestran las grandes ideas democráticas de las que siempre hizo gala durante su larga vida.

"Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos"

"El franquismo sentó las bases para una España con más orden"

"El vascuence es una lengua muerta"

Éste es anterior, de 1977. "Los grandes enemigos de España son el marxismo y el separatismo"

En fin, este "gran demócrata", falleció ayer en su casa de Madrid,a la venerable edad de 89 años, sin haber sido nunca procesado por su activa participación en el régimen franquista, y sin que él ni su partido condenaran nunca el franquismo.

MB

La Gran Crisi Financera i l'estancament / depressió

Com de tots és sabut, a dia de hui els estats capitalistes estem patint la crisi econòmica més greu des de la Gran Depressió, als anys 30 del segle XX. Un duríssima depressió, de la qual encara no podem entreveure el seu final.
Per tant, per a molts economistes, cal tornar a les teories econòmiques de depressió, és a dir, al keynesianisme, mentre que per a altres encara cal rescatar les idees del major crític del capitalisme que ha hagut a la història: Karl Marx.
Pel que fa a la teoria que va desenvolupar Keynes, ell apuntava cap al que demoninava outsanding faults (inconvenients destacats) de l'economia capitalista, que eren dos per damunt dels altres: la divisió desigual de la renad i la seua incapacitat per a mantenir la plena ocupació. Aquests dos inconvenients, produeixen inestabilitat en el procés d'inversió del capitalisme, és a dir, el motor de l'acumulació. Aquesta inversió perd dinamisme quan els guanys esperats es deprimeixen, debut a diversos factors, i al desaparèixer aquestes eixides per a la inversió, el capital es dedica a l'especulació, el que dóna lloc a les tan conegudes bambolles d'actius, les quals generen inestabilitat finacera i anuncien crisis més greus en un futur no massa llunyà.
Altra de les mesures que defenia Keynes era la incipient necessitat de reforçar la espesa civil del Govern, per a “cobrir el buit de la demanda efectiva i fer avançar l'economia cap a un equilibri de plena ocupació”.

John Maynard Keynes

La realitat de la Gran Depressió va convèncer a molts de que Keynes tenia raó, si bé la realitat és que allò que de debò va traure als EUA i altres països de l'òrbita capitalista d'aquesta greu crisi finacera va ser la Segona Guerra Mundial.
Per contra, els denominats economistes ortodoxos, arribaren a la conclusió de que era possible una gestió efectiva de l'economia capitalista mitjançant ajustos de les polítiques monetàries i fiscals, amb un especial èmfasi a les primeres. D'aquesta manera, serà d'allò més habitual dur a terme polítiques econòmiques que recolzen la desregulació, la supressió de tota restricció al moviment dels capitals, etc. És a dir, polítiques neoliberals.
Però, com ja he dit abans, el pensament de Keynes no era massa radical contra el capitalisme, així que per a molts economistes cal anar al major crític del capitalisme, Karl Marx.
Per a Marx, l'esència del capitalisme radicava en la relació D-M-D, ja que el capitalisme era un sistema on el capital dinerari (D), s'intercanvia amb meraderies (M), les quals es transformen en altres noves mercaderies mitjançant la producció, que es tornaran a vendre per més diners (D), el que Marx anomenaria plusvàlua.
Pel que fa a l'expansió financera i les crisis de les finaces, Marx va escriure que “tota l'esfera de producció pot quedar saturada pel capital”, com a conseqüència, els guanys entraran cada volta més en l'esfera de l'especulació.
Açò, segons Marx, precedeix de manera  inevitable a la fallida econòmica, ja que el capital sent una fam insaciable de diners en efectiu.

Karl Marx

Com és normal, l'anàlisi de Marx no inclou molts dels problemes específics de hui en dia, ja que la seua teoria la va redactar fa més de 120 anys, però aquests factors evolutius no els han deixat de banda els marxistes posteriors, com Rosa Luxemburg, o de forma més recent Paul Sweezy Michael Kalecki o Harry Magdoff, per tant, es pot afirmar que le teoria marxista no ha qudat desfasada i que encara a dia de hui consta d'una gran vitalitat.
Però per a entendre la crisi que patim hui en dia, cal remontar-se a les dècades immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan els EUA i altres economies van viure el que es coneix com a l'Edat d'Or, la qual es va basar en una sèrie de factors històrics, que van ser els següents: un elevat nivell de liquidesa dels consumidors immediatament després de la guerra; la reconstrucció de les economies europea i japonesa després del conflicte; una segon gran onada d'automobilització; l'increment de les campanyes de venda, a conseqüència de l'expansió de la publicitat; i per una elevada despesa militar lligat a les dos guerres que es van viure Àsia en eixa època (Corea i Vietnam).
Però als anys 70, aquests factors estaven en declivi. Quina va ser la conseqüència immediata? Una ràpida ralentització de l'economia, i el capital, sense eixides cap a la inversió, va començar a dirigir-se cada volta més cap a l'especulació finacera.
Des d'aquest moment, l'economia va passar d'una bambolla financera a altra, augmentant la deuda dels EUA entre 1959 i 2007 un 222%. Què vol dir açò? Que l'economia mostra cada volta més una major adicció a l'expansió de la deuda.
I d'aquesta manera, arribem a la gravíssima situació en la que ens trobem a dia de hui, iniciada amb la crisi finacera esclatada al 2007, i que s'ha cobrat ja un gran nombre d'entitats finaceres, com Lehman Brothers, que va fer fallida al setembre de 2008. Aquesta crisi s'ha propagat per tots els països del món globalitzat, fent-se especialment greus a països de la perifèria de la Unió Europea, com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya.
La conclusió que s'extrau, segons John Bellamy Foster (i la qual jo comparteisc), és que “les crisis econòmiques són endèmiques al capitalisme, però el grau de desastre econòmic que afecta al sistema, tal i com mostren les condicions dels EUA, per una banda i Xina, per l'altra que no té per ara precedents en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, i el final de la qual encara o es divisa”.
MB

LA CRISI A ESPANYA

Sens dubte, la crisi financera mundial, no ha afectat per igual a tots els països del món globalitzat, sent un dels més afectats per aquesta Espanya. Molts es pregunten el perquè d'aquest fet, i en aquesta part del treball, basat en la seua major part en un capítol del llibre Para comprender la crisis, de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, intente explicar-la d'una manera breu i clara.
En primer lloc caldria indicar les moltes similituds que existien entre Espanya i els Estats Units, i sobretot les grans diferències entre ambdós països. En primer lloc, tant als EUA com al nostre país, la construcció s'havia convertit en un sector amb una gran activitat. Per quins motius? Per motius semblants: tant en país com en l'altre hi havia baixos tipus d'interès i una afluència molt gran d'immigrants per diferents causes. Altre tret en comú entre ambdues nacions té molt a veure amb la balança de pagaments, amdós països amb una tendència cap al dèficit comercial, per tant, al comprar més del que vénen, deurien, o bé de demanar prestat capital o bé gastar part dels seus estalvis en metalls i divises. A conseqüència del prestigi del dòlar, els EUA no van tenr problemes en financiar-se, i una cosa pareguda va ocòrrer amb Espanya, a causa del prestigi de l'euro, i així, la deuda anava creixent cada vegada més i més a causa dels baixos tipus d'interès, no obstannt, això, no van saltar les alarmes als mercats.
I es dóna el cas de que aquest fet encara era més greu al nostre país, ja que l'economia estava menys diversificada i que “l'estructura productiva era molt menys avançada”. A més de que la bambolla de la construcció estava molt més desenvolupada a Espanya.
Però tornant l'estructura productiva espanyola, al dir que no estava molt avançada, ens referim a que hi havia un baix nivell tècnic, poca diversificació i una gran rigidesa. Aquesta mà d'obra, poc qualificada, comporta una baixa productivitat.
L'única ventaja que semblava tenir Espanya respecte als EUA era que el seu sistema bancari estava ja vacunat contra la crisi, però aquest tenia un taló d'Aquiles, segons els autors: les caixes d'estalvis, ja que havien passat a ser alguna cosa pareguda als bancs, però conservant l'estructura de quan aquestes eren assistencials, sumat a aque gran part d'aquestes caixes han passat a dependre en gran mesura dels polítics locals, per tant, les seues inversionsno es basarn en la seua solvència, sinó en la funció propagandística que puguen tenir.
Però allò que va fer de debò tan greu la crisi a Espanya, i que per a molts és la prova definitiva de que la crisi no està relacionada amb els EUA al nostre país és que les primeres fallides de les immobiliàries són anteriors a l'estiu de 2007, quan esclatà la crisi a Nord-Amèrica, perquè el problema ací no està tan relacionat amb el sistema bancari. Sinó en constructores i immobiliàries, prestant amb desmesura els bancs a aquestes entitats, al cas de les caixes a més, moltes vegades mogudes per interessos polítics.
D'aquesta manera, a l'agost del 2007, el nombre d'aturats ja sobrepassava els 2 milions de persones, i tan sols un parell de mesos després, el pessimisme anava en augment, quan ja de tots era sabut la fallida  de les empreses immobiliàries, quedant al mes de desembre una de les cinc grans immobiliàries espanyoles (Colonial) en mans dels seus dos principals acreedors, La Caixa i Banco Popular.
I així més i més  immobiliàries, tant de tamany xicotet, mitjà o gran,  anaven quebrant una rere altra fins arribar a la més sonada de totes, Martínsa-Fadesa, ja que la deuda d'aquesta empresa ascendia a més de 5.000 milions d'euros, que es va veure abocada al concurs d'acreedors.
Tals van ser les repercussions d'aquest fet, que els bancs espanyols “van arribar a l'acord informal de no permetre una repetició, preferint acceptar immobles en pagament als deutes de les immobiliàries”, així, tindríem aproximadament 1.000.000 de vievendes en stock, sense vendre.
Però més sectors es veurien afectats per la crrisi, no tan sols el de la construcció, sinó també el del turisme i el de la indústria. Afonant-se empreses com Spanair durant aqueix any. Però el drama de les immobilàries continuava, la pròxima seria Sacyr-Vallehermoso.
Aquest desastre va donar lloc al que es coneix com “morositat encoberta”, és a dirles entitats finaceres tenen una fracció alta  d'actius sense liquidesa a les seues mans. Aquest fenomen afecta de forma particular a les caixes d'estalvi, la qual cosa ha portat fins i tot al rescat d'algunes d'elles, com Caja Castilla – La Mancha (CCM), la insolvència de la qual es va fer patent a finals de 2008, o Caja del Mediterráneo (CAM), la insolvència de la qual s'ha descobert posteriorment, al 2011. Amdues entitats, entre altres van ser intervenides pel Banco de España.
Una de les solucions que es va esgrimir, va ser la fussió de diverses caixes per a la seua conversió en bancs, formant-se així entitats com Bankia (resultat de la fussió de Caja Madrid, Bancaixa i altres caixes), però que s'ha demostrat com a una mala solució.
En definitiva, la crisi que pateix a dia de hui Espanya, és moltíssim més greu del que es pensava en un principi, a la qual s'ha afegit de manera més recent la Crisi del deute soberà, que ha arribat a estar a més de 500 punts del diferencial alemanya, que s'utilitza com a referència, i que molts creuen que ens ha deixat prop de la intervenció per part de la UE.
Per a sortir de la crisi s'han utilitzat en molts casos polítiques neoliberals, com retallades de sous ls funcionaris o congelació de sous, quan en realitat, per a molts economistes està en pujar impostos (a les grans fortunes, a l'alcohol, al tabac, als jocs d'atzar, etc), i retallar en dos elements que al meu parer xuclen massa del pressupost de l'Estat i que deurien de desaparèixer; en primer lloc, les diputacions provicials, anacròniques a dia de hui i que suposen una gran despesa per a l'Estat, i en segon lloc, i més important, l'eliminació del pressupost dedicat a defensa, que al 2011 va ser de 1.081.500 milions d'euros. Per a poder sortir d'aquesta crisi farà falta dur a terme polítiques d'austeritat, però questes no cal confondre-les amb retallades a l'estat del benestar, com la privatització d'empreses públiques o com el copagament, que alguns polítics, com el cas de Ramón Luís Valcárcel (president de la Regió de Múrcia), el cap de llista d'UPyD al senat per Madrid (Álvaro Pombo) o alguns dels membres més destacats de CIU ja han proposat en algunes ocasions.
MB