La Gran Crisi Financera i l'estancament / depressió

Com de tots és sabut, a dia de hui els estats capitalistes estem patint la crisi econòmica més greu des de la Gran Depressió, als anys 30 del segle XX. Un duríssima depressió, de la qual encara no podem entreveure el seu final.
Per tant, per a molts economistes, cal tornar a les teories econòmiques de depressió, és a dir, al keynesianisme, mentre que per a altres encara cal rescatar les idees del major crític del capitalisme que ha hagut a la història: Karl Marx.
Pel que fa a la teoria que va desenvolupar Keynes, ell apuntava cap al que demoninava outsanding faults (inconvenients destacats) de l'economia capitalista, que eren dos per damunt dels altres: la divisió desigual de la renad i la seua incapacitat per a mantenir la plena ocupació. Aquests dos inconvenients, produeixen inestabilitat en el procés d'inversió del capitalisme, és a dir, el motor de l'acumulació. Aquesta inversió perd dinamisme quan els guanys esperats es deprimeixen, debut a diversos factors, i al desaparèixer aquestes eixides per a la inversió, el capital es dedica a l'especulació, el que dóna lloc a les tan conegudes bambolles d'actius, les quals generen inestabilitat finacera i anuncien crisis més greus en un futur no massa llunyà.
Altra de les mesures que defenia Keynes era la incipient necessitat de reforçar la espesa civil del Govern, per a “cobrir el buit de la demanda efectiva i fer avançar l'economia cap a un equilibri de plena ocupació”.

John Maynard Keynes

La realitat de la Gran Depressió va convèncer a molts de que Keynes tenia raó, si bé la realitat és que allò que de debò va traure als EUA i altres països de l'òrbita capitalista d'aquesta greu crisi finacera va ser la Segona Guerra Mundial.
Per contra, els denominats economistes ortodoxos, arribaren a la conclusió de que era possible una gestió efectiva de l'economia capitalista mitjançant ajustos de les polítiques monetàries i fiscals, amb un especial èmfasi a les primeres. D'aquesta manera, serà d'allò més habitual dur a terme polítiques econòmiques que recolzen la desregulació, la supressió de tota restricció al moviment dels capitals, etc. És a dir, polítiques neoliberals.
Però, com ja he dit abans, el pensament de Keynes no era massa radical contra el capitalisme, així que per a molts economistes cal anar al major crític del capitalisme, Karl Marx.
Per a Marx, l'esència del capitalisme radicava en la relació D-M-D, ja que el capitalisme era un sistema on el capital dinerari (D), s'intercanvia amb meraderies (M), les quals es transformen en altres noves mercaderies mitjançant la producció, que es tornaran a vendre per més diners (D), el que Marx anomenaria plusvàlua.
Pel que fa a l'expansió financera i les crisis de les finaces, Marx va escriure que “tota l'esfera de producció pot quedar saturada pel capital”, com a conseqüència, els guanys entraran cada volta més en l'esfera de l'especulació.
Açò, segons Marx, precedeix de manera  inevitable a la fallida econòmica, ja que el capital sent una fam insaciable de diners en efectiu.

Karl Marx

Com és normal, l'anàlisi de Marx no inclou molts dels problemes específics de hui en dia, ja que la seua teoria la va redactar fa més de 120 anys, però aquests factors evolutius no els han deixat de banda els marxistes posteriors, com Rosa Luxemburg, o de forma més recent Paul Sweezy Michael Kalecki o Harry Magdoff, per tant, es pot afirmar que le teoria marxista no ha qudat desfasada i que encara a dia de hui consta d'una gran vitalitat.
Però per a entendre la crisi que patim hui en dia, cal remontar-se a les dècades immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan els EUA i altres economies van viure el que es coneix com a l'Edat d'Or, la qual es va basar en una sèrie de factors històrics, que van ser els següents: un elevat nivell de liquidesa dels consumidors immediatament després de la guerra; la reconstrucció de les economies europea i japonesa després del conflicte; una segon gran onada d'automobilització; l'increment de les campanyes de venda, a conseqüència de l'expansió de la publicitat; i per una elevada despesa militar lligat a les dos guerres que es van viure Àsia en eixa època (Corea i Vietnam).
Però als anys 70, aquests factors estaven en declivi. Quina va ser la conseqüència immediata? Una ràpida ralentització de l'economia, i el capital, sense eixides cap a la inversió, va començar a dirigir-se cada volta més cap a l'especulació finacera.
Des d'aquest moment, l'economia va passar d'una bambolla financera a altra, augmentant la deuda dels EUA entre 1959 i 2007 un 222%. Què vol dir açò? Que l'economia mostra cada volta més una major adicció a l'expansió de la deuda.
I d'aquesta manera, arribem a la gravíssima situació en la que ens trobem a dia de hui, iniciada amb la crisi finacera esclatada al 2007, i que s'ha cobrat ja un gran nombre d'entitats finaceres, com Lehman Brothers, que va fer fallida al setembre de 2008. Aquesta crisi s'ha propagat per tots els països del món globalitzat, fent-se especialment greus a països de la perifèria de la Unió Europea, com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya.
La conclusió que s'extrau, segons John Bellamy Foster (i la qual jo comparteisc), és que “les crisis econòmiques són endèmiques al capitalisme, però el grau de desastre econòmic que afecta al sistema, tal i com mostren les condicions dels EUA, per una banda i Xina, per l'altra que no té per ara precedents en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, i el final de la qual encara o es divisa”.
MB