Fraga, ese gran ¿demócrata?

Ayer fallecía a los 89 años de edad Manuel Fraga Iribarne, Ministro de Información y Turismo en los años 60, durante la dictadura franquista, y posteriormente, durante la Transición, fundador de Alianza Popular (que se rebautizaría cómo Partido Popular) y ponente de la Constitución de 1978.
¿Cómo alguien que desempeñó cargos de tanta relevancia durante el franquismo pudo llegar a ser el fundador del actual partido en el gobierno? Para muchos, Fraga fue un franquista convertido en demócrata. Para otros, por el contrario, Fraga siempre sería un franquista disfrazado, un falso demócrata.
Para muchos de sus defensores, durante la dictadura, encarnó las posiciones más aperturistas dentro del régimen, siendo por ejemplo el impulsor de la Ley de Prensa de 1968, que otorgaba una cierta libertad a los medios editoriales. Pero, pese a estas posiciones "aperturistas", siempre defendió la esencia del régimen, y ratificó varias sentencias de muerte cuando formaba parte del consejo de ministros, entre ellas la de Julián Grimau, dirigente comunista que fue torturado y posteriormente fusilado en 1963 tras un proceso carente de pruebas acusatorias contra él por unos presuntos delitos ocurridos 30 años atrás, durante la Guerra Civil. Fraga, ese adalid de la democracia, hizo unas declaraciones en que indicó que "el señor Grimau había recibido un trato exquisito durante el interrogatorio, y que de forma inexplicable, durante el mismo, se encaramó a una silla, abrió la ventana y se arrojó por ella, por voluntad propia".
No fue el único que recibió un "trato exquisito" durante un interrogatorio, ya que en 1968, un estudiante, Enrique Ruano, murió en el acto tras caer al patio interior del piso de la calle de General Mola donde había sido trasladado por la policía para efectuar un registro. Según el "gran demócrata", Ruano sufría depresiones y estaba obsesionado con el suicidio.
Por diferentes motivos, Fraga dejaría el gobierno por diferencias con los sectores más inmobilistas, y pasaría a ser embajador de España en Londres durante los siguientes años de su trayectoria.
Pero en 1975, Franco murió, y durante el gobierno de Carlos Arias Navarro, fue nombrado Ministro de Gobernación, cargo que aún desempeñaba el 3 de marzo de 1976, cuándo acaecieron los "Sucesos de Vitoria".
Aquel día, 6.000 trabajadores habían iniciado una huelga buscando unas mejores condiciones de trabajo. Por la tarde, estaba convocada una asamblea en la iglesia de Zaramaga. Pues bien, la policía entró a la iglesia con gases lacrimógenos y material anti disturbio, y los que allí se encontraban, presas del pánico intentaron huir de la masacre. No pudieron hacerlo 5 trabajadores, que fueron asesinados a consecuencia de unos disparos. Era en aquella época cuándo ese gran demócrata llamado Fraga decía aquello de "la calle es mía".
El mismo año llegaría el mayor disgusto de su vida, el rey no confió en él para dirigir la transición, sino en Adolfo Suárez, llevándose así Don Manuel uno de los mayores disgustos de su vida, y fundando su propio partido, AP, que no obtendría en las urnas los resultados deseados por Fraga. En 1977 obtendría 16 diputados y en 1979, 10. No sería hasta el hundimiento de la UCD, en 1982 cuándo pasaría a liderar el principal partido de la oposición; eso sí, a una distancia abismal del PSOE. De echo, su partido nunca sería una alternativa real al gobierno socialista mientras él estuvo al mando, por su evidente relación con el régimen franquista.
Dejó definitivamente la dirección del partido en 1990 (dejándola en manos de José María Aznar), y se retiraría a hacer política a su tierra, Galicia, convirtiéndola así en su feudo particular, que gobernaría hasta 2005, cuándo la edad y la mayor catástrofe ecológica acaecida en España, el hundimiento del Prestige, le echarían del gobierno de la Xunta.
Pero Fraga no dejaría la política, pues pasaría a formar parte del Grupo Popular en el Senado, dónde se mantuvo hasta hace escasamente un par de meses.
Durante, estos últimos años, eso sí, ese gran adalid de la democracia que siempre fue Don Manuel, dejó algunas perlas de hemeroteca que demuestran las grandes ideas democráticas de las que siempre hizo gala durante su larga vida.

"Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos"

"El franquismo sentó las bases para una España con más orden"

"El vascuence es una lengua muerta"

Éste es anterior, de 1977. "Los grandes enemigos de España son el marxismo y el separatismo"

En fin, este "gran demócrata", falleció ayer en su casa de Madrid,a la venerable edad de 89 años, sin haber sido nunca procesado por su activa participación en el régimen franquista, y sin que él ni su partido condenaran nunca el franquismo.

MB

La Gran Crisi Financera i l'estancament / depressió

Com de tots és sabut, a dia de hui els estats capitalistes estem patint la crisi econòmica més greu des de la Gran Depressió, als anys 30 del segle XX. Un duríssima depressió, de la qual encara no podem entreveure el seu final.
Per tant, per a molts economistes, cal tornar a les teories econòmiques de depressió, és a dir, al keynesianisme, mentre que per a altres encara cal rescatar les idees del major crític del capitalisme que ha hagut a la història: Karl Marx.
Pel que fa a la teoria que va desenvolupar Keynes, ell apuntava cap al que demoninava outsanding faults (inconvenients destacats) de l'economia capitalista, que eren dos per damunt dels altres: la divisió desigual de la renad i la seua incapacitat per a mantenir la plena ocupació. Aquests dos inconvenients, produeixen inestabilitat en el procés d'inversió del capitalisme, és a dir, el motor de l'acumulació. Aquesta inversió perd dinamisme quan els guanys esperats es deprimeixen, debut a diversos factors, i al desaparèixer aquestes eixides per a la inversió, el capital es dedica a l'especulació, el que dóna lloc a les tan conegudes bambolles d'actius, les quals generen inestabilitat finacera i anuncien crisis més greus en un futur no massa llunyà.
Altra de les mesures que defenia Keynes era la incipient necessitat de reforçar la espesa civil del Govern, per a “cobrir el buit de la demanda efectiva i fer avançar l'economia cap a un equilibri de plena ocupació”.

John Maynard Keynes

La realitat de la Gran Depressió va convèncer a molts de que Keynes tenia raó, si bé la realitat és que allò que de debò va traure als EUA i altres països de l'òrbita capitalista d'aquesta greu crisi finacera va ser la Segona Guerra Mundial.
Per contra, els denominats economistes ortodoxos, arribaren a la conclusió de que era possible una gestió efectiva de l'economia capitalista mitjançant ajustos de les polítiques monetàries i fiscals, amb un especial èmfasi a les primeres. D'aquesta manera, serà d'allò més habitual dur a terme polítiques econòmiques que recolzen la desregulació, la supressió de tota restricció al moviment dels capitals, etc. És a dir, polítiques neoliberals.
Però, com ja he dit abans, el pensament de Keynes no era massa radical contra el capitalisme, així que per a molts economistes cal anar al major crític del capitalisme, Karl Marx.
Per a Marx, l'esència del capitalisme radicava en la relació D-M-D, ja que el capitalisme era un sistema on el capital dinerari (D), s'intercanvia amb meraderies (M), les quals es transformen en altres noves mercaderies mitjançant la producció, que es tornaran a vendre per més diners (D), el que Marx anomenaria plusvàlua.
Pel que fa a l'expansió financera i les crisis de les finaces, Marx va escriure que “tota l'esfera de producció pot quedar saturada pel capital”, com a conseqüència, els guanys entraran cada volta més en l'esfera de l'especulació.
Açò, segons Marx, precedeix de manera  inevitable a la fallida econòmica, ja que el capital sent una fam insaciable de diners en efectiu.

Karl Marx

Com és normal, l'anàlisi de Marx no inclou molts dels problemes específics de hui en dia, ja que la seua teoria la va redactar fa més de 120 anys, però aquests factors evolutius no els han deixat de banda els marxistes posteriors, com Rosa Luxemburg, o de forma més recent Paul Sweezy Michael Kalecki o Harry Magdoff, per tant, es pot afirmar que le teoria marxista no ha qudat desfasada i que encara a dia de hui consta d'una gran vitalitat.
Però per a entendre la crisi que patim hui en dia, cal remontar-se a les dècades immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan els EUA i altres economies van viure el que es coneix com a l'Edat d'Or, la qual es va basar en una sèrie de factors històrics, que van ser els següents: un elevat nivell de liquidesa dels consumidors immediatament després de la guerra; la reconstrucció de les economies europea i japonesa després del conflicte; una segon gran onada d'automobilització; l'increment de les campanyes de venda, a conseqüència de l'expansió de la publicitat; i per una elevada despesa militar lligat a les dos guerres que es van viure Àsia en eixa època (Corea i Vietnam).
Però als anys 70, aquests factors estaven en declivi. Quina va ser la conseqüència immediata? Una ràpida ralentització de l'economia, i el capital, sense eixides cap a la inversió, va començar a dirigir-se cada volta més cap a l'especulació finacera.
Des d'aquest moment, l'economia va passar d'una bambolla financera a altra, augmentant la deuda dels EUA entre 1959 i 2007 un 222%. Què vol dir açò? Que l'economia mostra cada volta més una major adicció a l'expansió de la deuda.
I d'aquesta manera, arribem a la gravíssima situació en la que ens trobem a dia de hui, iniciada amb la crisi finacera esclatada al 2007, i que s'ha cobrat ja un gran nombre d'entitats finaceres, com Lehman Brothers, que va fer fallida al setembre de 2008. Aquesta crisi s'ha propagat per tots els països del món globalitzat, fent-se especialment greus a països de la perifèria de la Unió Europea, com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya.
La conclusió que s'extrau, segons John Bellamy Foster (i la qual jo comparteisc), és que “les crisis econòmiques són endèmiques al capitalisme, però el grau de desastre econòmic que afecta al sistema, tal i com mostren les condicions dels EUA, per una banda i Xina, per l'altra que no té per ara precedents en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, i el final de la qual encara o es divisa”.
MB

LA CRISI A ESPANYA

Sens dubte, la crisi financera mundial, no ha afectat per igual a tots els països del món globalitzat, sent un dels més afectats per aquesta Espanya. Molts es pregunten el perquè d'aquest fet, i en aquesta part del treball, basat en la seua major part en un capítol del llibre Para comprender la crisis, de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, intente explicar-la d'una manera breu i clara.
En primer lloc caldria indicar les moltes similituds que existien entre Espanya i els Estats Units, i sobretot les grans diferències entre ambdós països. En primer lloc, tant als EUA com al nostre país, la construcció s'havia convertit en un sector amb una gran activitat. Per quins motius? Per motius semblants: tant en país com en l'altre hi havia baixos tipus d'interès i una afluència molt gran d'immigrants per diferents causes. Altre tret en comú entre ambdues nacions té molt a veure amb la balança de pagaments, amdós països amb una tendència cap al dèficit comercial, per tant, al comprar més del que vénen, deurien, o bé de demanar prestat capital o bé gastar part dels seus estalvis en metalls i divises. A conseqüència del prestigi del dòlar, els EUA no van tenr problemes en financiar-se, i una cosa pareguda va ocòrrer amb Espanya, a causa del prestigi de l'euro, i així, la deuda anava creixent cada vegada més i més a causa dels baixos tipus d'interès, no obstannt, això, no van saltar les alarmes als mercats.
I es dóna el cas de que aquest fet encara era més greu al nostre país, ja que l'economia estava menys diversificada i que “l'estructura productiva era molt menys avançada”. A més de que la bambolla de la construcció estava molt més desenvolupada a Espanya.
Però tornant l'estructura productiva espanyola, al dir que no estava molt avançada, ens referim a que hi havia un baix nivell tècnic, poca diversificació i una gran rigidesa. Aquesta mà d'obra, poc qualificada, comporta una baixa productivitat.
L'única ventaja que semblava tenir Espanya respecte als EUA era que el seu sistema bancari estava ja vacunat contra la crisi, però aquest tenia un taló d'Aquiles, segons els autors: les caixes d'estalvis, ja que havien passat a ser alguna cosa pareguda als bancs, però conservant l'estructura de quan aquestes eren assistencials, sumat a aque gran part d'aquestes caixes han passat a dependre en gran mesura dels polítics locals, per tant, les seues inversionsno es basarn en la seua solvència, sinó en la funció propagandística que puguen tenir.
Però allò que va fer de debò tan greu la crisi a Espanya, i que per a molts és la prova definitiva de que la crisi no està relacionada amb els EUA al nostre país és que les primeres fallides de les immobiliàries són anteriors a l'estiu de 2007, quan esclatà la crisi a Nord-Amèrica, perquè el problema ací no està tan relacionat amb el sistema bancari. Sinó en constructores i immobiliàries, prestant amb desmesura els bancs a aquestes entitats, al cas de les caixes a més, moltes vegades mogudes per interessos polítics.
D'aquesta manera, a l'agost del 2007, el nombre d'aturats ja sobrepassava els 2 milions de persones, i tan sols un parell de mesos després, el pessimisme anava en augment, quan ja de tots era sabut la fallida  de les empreses immobiliàries, quedant al mes de desembre una de les cinc grans immobiliàries espanyoles (Colonial) en mans dels seus dos principals acreedors, La Caixa i Banco Popular.
I així més i més  immobiliàries, tant de tamany xicotet, mitjà o gran,  anaven quebrant una rere altra fins arribar a la més sonada de totes, Martínsa-Fadesa, ja que la deuda d'aquesta empresa ascendia a més de 5.000 milions d'euros, que es va veure abocada al concurs d'acreedors.
Tals van ser les repercussions d'aquest fet, que els bancs espanyols “van arribar a l'acord informal de no permetre una repetició, preferint acceptar immobles en pagament als deutes de les immobiliàries”, així, tindríem aproximadament 1.000.000 de vievendes en stock, sense vendre.
Però més sectors es veurien afectats per la crrisi, no tan sols el de la construcció, sinó també el del turisme i el de la indústria. Afonant-se empreses com Spanair durant aqueix any. Però el drama de les immobilàries continuava, la pròxima seria Sacyr-Vallehermoso.
Aquest desastre va donar lloc al que es coneix com “morositat encoberta”, és a dirles entitats finaceres tenen una fracció alta  d'actius sense liquidesa a les seues mans. Aquest fenomen afecta de forma particular a les caixes d'estalvi, la qual cosa ha portat fins i tot al rescat d'algunes d'elles, com Caja Castilla – La Mancha (CCM), la insolvència de la qual es va fer patent a finals de 2008, o Caja del Mediterráneo (CAM), la insolvència de la qual s'ha descobert posteriorment, al 2011. Amdues entitats, entre altres van ser intervenides pel Banco de España.
Una de les solucions que es va esgrimir, va ser la fussió de diverses caixes per a la seua conversió en bancs, formant-se així entitats com Bankia (resultat de la fussió de Caja Madrid, Bancaixa i altres caixes), però que s'ha demostrat com a una mala solució.
En definitiva, la crisi que pateix a dia de hui Espanya, és moltíssim més greu del que es pensava en un principi, a la qual s'ha afegit de manera més recent la Crisi del deute soberà, que ha arribat a estar a més de 500 punts del diferencial alemanya, que s'utilitza com a referència, i que molts creuen que ens ha deixat prop de la intervenció per part de la UE.
Per a sortir de la crisi s'han utilitzat en molts casos polítiques neoliberals, com retallades de sous ls funcionaris o congelació de sous, quan en realitat, per a molts economistes està en pujar impostos (a les grans fortunes, a l'alcohol, al tabac, als jocs d'atzar, etc), i retallar en dos elements que al meu parer xuclen massa del pressupost de l'Estat i que deurien de desaparèixer; en primer lloc, les diputacions provicials, anacròniques a dia de hui i que suposen una gran despesa per a l'Estat, i en segon lloc, i més important, l'eliminació del pressupost dedicat a defensa, que al 2011 va ser de 1.081.500 milions d'euros. Per a poder sortir d'aquesta crisi farà falta dur a terme polítiques d'austeritat, però questes no cal confondre-les amb retallades a l'estat del benestar, com la privatització d'empreses públiques o com el copagament, que alguns polítics, com el cas de Ramón Luís Valcárcel (president de la Regió de Múrcia), el cap de llista d'UPyD al senat per Madrid (Álvaro Pombo) o alguns dels membres més destacats de CIU ja han proposat en algunes ocasions.
MB